Divulgació
ENLLAÇOS
Nature Communications recull un nou enfocament per a la planificació urbanística proposat pels investigadors de lIFISC
La revista Nature Communications recull a l'article «Uncovering the spatial structure of mobility networks» l'estudi realitzat per un grup d’investigadors de l'Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos, IFISC (CSIC-UIB), en col·laboració amb equips d'empreses i altres universitats estrangeres sobre la mobilitat en 31 ciutats espanyoles durant cinc setmanes. El treball ha estat realitzat per Thomas Louail (Institut de Física Teòrica de París, CEA-CNRS), Maxime Lenormand (IFISC), Miquel Picornell (Nommon), Oliva García Cantú (Nommon), Ricardo Herranz (Nommon), Enrique Frías-Martínez (Telefónica), José J. Ramasco (IFISC) i Marc Barthelemy (Centre d’Analyse et de Mathématique Socials, EHESS-CNRS).
L'estudi es basa en dades de telefonia mòbil i proposa un mètode nou per avaluar la mobilitat urbana, que permet afrontar l'estructura de les ciutats amb una nova perspectiva, més ajustada a la realitat quotidiana dels ciutadans. Partint dels desplaçaments entre les zones residencials i els centres d'ocupació, l'article proposa la descomposició dels fluxos de moviment dels usuaris en quatre categories: els fluxos integrats (I), de punt a punt d'accés, és a dir, del domicili al centre de treball i viceversa; els fluxos convergents (C) a punts d'accés, és a dir, d'altres llocs a la residència o al centre de treball; els fluxos divergents (D), que s'originen en els punts d'accés, és a dir, del treball o residència a altres llocs, i finalment els fluxos aleatoris (R), que ni comencen ni acaben en punts d'accés. Per a cada ciutat, amb la seva matriu origen/destinació, es pot calcular la importància de cada categoria i obtenir una imatge senzilla de l'estructura de la mobilitat a la ciutat.
L'estudi detecta que el nombre de nuclis de treball creix de manera significativament més lenta que el nombre de nuclis residencials, la qual cosa demostra que les zones residencials són més disperses a la ciutat, i més nombroses que els centres d'activitat, com es podria deduir intuïtivament. A més, permet classificar les ciutats segons la seva estructura de desplaçaments, i assenyala una clara relació entre la grandària de la població de les ciutats i la seva estructura de desplaçaments.
En aquest sentit s'observa que els desplaçaments aleatoris augmenten a mesura que ho fa la grandària de la ciutat, mentre que els desplaçaments residència-treball i viceversa disminueixen. En una mitjana, i per a totes les ciutats considerades a l'estudi, els individus que viuen en centres residencials importants que treballen als centres principals d'ocupació fan distàncies més curtes que en les altres variables. Quan la grandària de la ciutat augmenta, el major impacte es produeix en els fluxos de les persones que viuen a les zones residencials més petites (en general als suburbis) i en els desplaçaments als centres d'ocupació importants.
Un modelatge precís de la mobilitat és crucial en un gran nombre d'aplicacions, com per exemple en les propagacions d'epidèmies, que necessiten ser estudiades en nivells intraurbans. El mètode també es podria aplicar a escales espacials majors, per exemple, per captar els efectes dominants en els fluxos migratoris internacionals. Una característica important del mètode proposat és la seva versatilitat, ja que pot ser aplicat a qualsevol tipus de dades que es representen de forma natural per una xarxa ponderada i dirigida.
Fins ara la majoria de les comparacions dels grans conjunts de ciutats s'han basat en indicadors morfològics (àrees amb construcció emergent, densitat residencial, nombre de subcentres i així successivament); en la taxa agregada d'indicadors de mobilitat (motorització, nombre de la mitjana de viatges per dia, consum d'energia per càpita per tipus de transport, etc.) i s'han centrat en l'organització espacial dels llocs de residència i d'ocupació. Però aquests estudis previs no han proposat mètodes genèrics que tinguin en compte l'estructura espacial, no donen una idea de la morfologia de la ciutat en termes de fluxos de desplaçaments diaris.
Una manera més senzilla i econòmica de recollir informació
Les dades varien segons la procedència (enquesta o dades geolocalitzades), l'escala espacial dictada per les unitats administratives (divisions en comtats, municipis, etc.) o per raons tècniques, com ara la densitat d'antenes en el cas de dades del telèfon mòbil. Atesa aquesta varietat de protocols de recollida de dades, és particularment notable que, en considerar els fluxos de desplaçaments a escala de la ciutat, diverses fonts de dades generalitzades proporcionen una informació de mobilitat molt similar en comparació amb les matrius origen/destinació construïdes a partir de les enquestes. Aquest resultat ha de ser confirmat per a altres ciutats i països, però obre la porta a un ús sistemàtic de dades geolocalitzades com a substitut rellevant per a enquestes de transport tradicionals, molt més costoses.
